Toponímia secreta:
Organyà i entonrs
Organyà
Quina estampa més preciosa no és contemplar la vila d’Organyà enmig de la vall pirinenca! El campanar mil•lenari aplega entorn seu les cases del poble, com un pastor les ovelles del ramat. El Segre, impetuós i brau, viu aquí la seva joventut, abans que li sobrevinguin els maldecaps de la vida: embassaments, canals, clavegueres pudenques... Organyà contempla des de fa segles el pas de les multituds, com quan hi passà Anníbal i la seva corrua de soldats i elefants, camí de Roma. Així ho vol la tradició, i així és el Segre, el riu que cal seguir per travessar el Pirineu, del llatí sequere, seguir. O tal volta el riu segre-gat, tallat a trossos, per obrir un pas d’Europa cap a Espanya a través dels seus congostos, el més espectacular dels quals és sens dubte el que travessa el Segre amb gran remor d’aigües abans d’assolir la vall d’Organyà i que donarà nom a la seva capital: l’Organyà. De l’arrel onomotopeica org-, la qual ens evoca el so del pas de l’aire per la gorja humana, com també pels tubs estrets de l’orgue, tanmateix el més perfecte dels instruments musicals. I del sufix arcaic –anyà, que servia per donar entitat i força a un substantiu i que trobem en innombrables topònims del país: Frontanyà (front, tossal), Guilanyà (àguila), Montanyà (mont), l’empordanès Alabanyà... Antigament deuria fer –anyar i, per tant, Org-anyar.
Cabó
La preciosa vall s’estén llargament vers ponent a través del riu de Cabó, un poble petit que evoca els temps medievals d’Arnaldeta de Caboet i que va immortalitzar el gran Esteve Albert amb la composició d’una obra teatral a l’aire lliure sobre la famosa dama del comtat d’Urgell. La vall de Cabó evoca també la seva munió de dòlmens, tirats a terra al seu dia pels primers cristians i reconstruïts avui per dos paisans de la vall, que n’han esdevingut especialistes. Doncs, bé, a l’altura del poble de Cabó, a la banda esquerra del riu, una gran penya dalt la serra simula amb traços rectilinis el perfil d’un cap o d’un puny, que és el Cabó, de cap, que dóna nom al poble i a la vall de Cabó. Els antics documents en diuen, d’aquest poble, Caboet i, per la figura que representa la penya, sembla clar que es referien a la forma que els artesans, fusters i picapedrers donaven al final d’una extremitat, ja fos el braç d’una cadira, la biga d’una casa, etc. Era el cabó, mot molt apropiat que tanmateix encara avui es podria rescatar, de la mateixa arrel i significat que el verb acabar.
Fígols
A l’altra banda, una vall més petita tributa també a la gran vall d’Organyà, en la qual hi ha el poble de Fígols. Hi podem contemplar una renglera de turonets que la travessen pel mig. Tots tenen la mateixa forma, acabats en punxa i recargolats. Realment recorden el fruit de la figuera, però en realitat tot es tracta de figures, de l’arrel fig. La figuera és una figura per la forma tan capriciosa de la seva fulla, la qual sembla retallada a cops d’estisora, com quan es talla un paper doblegat pel mig i en surt una figura simètrica. El poble de Fígols sembla un poble de petites figures de pessebre al costat de gegants que, com el Narieda, la muntanya d’Ares i Santa Fe, envolten la prodigiosa vall. Són els fígols, que amb les seves punxes afilades semblen purificar l’aire, ionitzar-lo, amb misterioses energies que emanen de la terra i que el converteixen en un poble ideal d’estiueig, com ho és, amb les seves fondes, la piscina, el paisatge i la pau que s’hi respira.
Per llegir : ATHANÀGIA, història i localització de la Numància catalana.
Organyà i entonrs
Organyà
Quina estampa més preciosa no és contemplar la vila d’Organyà enmig de la vall pirinenca! El campanar mil•lenari aplega entorn seu les cases del poble, com un pastor les ovelles del ramat. El Segre, impetuós i brau, viu aquí la seva joventut, abans que li sobrevinguin els maldecaps de la vida: embassaments, canals, clavegueres pudenques... Organyà contempla des de fa segles el pas de les multituds, com quan hi passà Anníbal i la seva corrua de soldats i elefants, camí de Roma. Així ho vol la tradició, i així és el Segre, el riu que cal seguir per travessar el Pirineu, del llatí sequere, seguir. O tal volta el riu segre-gat, tallat a trossos, per obrir un pas d’Europa cap a Espanya a través dels seus congostos, el més espectacular dels quals és sens dubte el que travessa el Segre amb gran remor d’aigües abans d’assolir la vall d’Organyà i que donarà nom a la seva capital: l’Organyà. De l’arrel onomotopeica org-, la qual ens evoca el so del pas de l’aire per la gorja humana, com també pels tubs estrets de l’orgue, tanmateix el més perfecte dels instruments musicals. I del sufix arcaic –anyà, que servia per donar entitat i força a un substantiu i que trobem en innombrables topònims del país: Frontanyà (front, tossal), Guilanyà (àguila), Montanyà (mont), l’empordanès Alabanyà... Antigament deuria fer –anyar i, per tant, Org-anyar.
Cabó
La preciosa vall s’estén llargament vers ponent a través del riu de Cabó, un poble petit que evoca els temps medievals d’Arnaldeta de Caboet i que va immortalitzar el gran Esteve Albert amb la composició d’una obra teatral a l’aire lliure sobre la famosa dama del comtat d’Urgell. La vall de Cabó evoca també la seva munió de dòlmens, tirats a terra al seu dia pels primers cristians i reconstruïts avui per dos paisans de la vall, que n’han esdevingut especialistes. Doncs, bé, a l’altura del poble de Cabó, a la banda esquerra del riu, una gran penya dalt la serra simula amb traços rectilinis el perfil d’un cap o d’un puny, que és el Cabó, de cap, que dóna nom al poble i a la vall de Cabó. Els antics documents en diuen, d’aquest poble, Caboet i, per la figura que representa la penya, sembla clar que es referien a la forma que els artesans, fusters i picapedrers donaven al final d’una extremitat, ja fos el braç d’una cadira, la biga d’una casa, etc. Era el cabó, mot molt apropiat que tanmateix encara avui es podria rescatar, de la mateixa arrel i significat que el verb acabar.
Fígols
A l’altra banda, una vall més petita tributa també a la gran vall d’Organyà, en la qual hi ha el poble de Fígols. Hi podem contemplar una renglera de turonets que la travessen pel mig. Tots tenen la mateixa forma, acabats en punxa i recargolats. Realment recorden el fruit de la figuera, però en realitat tot es tracta de figures, de l’arrel fig. La figuera és una figura per la forma tan capriciosa de la seva fulla, la qual sembla retallada a cops d’estisora, com quan es talla un paper doblegat pel mig i en surt una figura simètrica. El poble de Fígols sembla un poble de petites figures de pessebre al costat de gegants que, com el Narieda, la muntanya d’Ares i Santa Fe, envolten la prodigiosa vall. Són els fígols, que amb les seves punxes afilades semblen purificar l’aire, ionitzar-lo, amb misterioses energies que emanen de la terra i que el converteixen en un poble ideal d’estiueig, com ho és, amb les seves fondes, la piscina, el paisatge i la pau que s’hi respira.
Per llegir : ATHANÀGIA, història i localització de la Numància catalana.
